Donar les gràcies per la feina que un creu ben feta a vegades sona a autolloança, però considero, des de la distància a aquell dia del mes de juliol de l’any 2000 que en tot aquest temps, he estat capaç de anar tirant endavant, a tranques i barranques aquest projecte, que començà essent un entreteniment, però que ha derivat en una tasca conservadora considerable.
Moltes són les hores que he dedicat, dedico i espero continuar dedicant a aquesta il·lusió, que em dona moltes alegries i també algun que altre disgust. No és d’estranyar que una gesta d’aquesta magnitud es pugui dur a bon port amb total independència, cal la col·laboració molts cops desinteressada que fa que cercar les arrels d’un en el passat sigui una feina omplidora.
Qui té la culpa de que ara estigui aquí donant gràcies són dos persones, una ja no hi és però sense la qual tot això no hagués començat: la meva padrina i l’altra la Carme, una cosina que m’introduí per primer cop en el fantàstic món de la genealogia. Sense elles dos, i sense el suport dels meus pares, la germana, oncles i familiars, tietes i tiets, amics, mossens… tot això continuaria essent un somni. I molt especialment al Jordi, qui em fa riure mentre teclejo aquestes paraules.
Sou vosaltres qui heu fet possible aquesta gesta, jo només hi he ficat el temps i tot el meu cor.