És
el nom de dues poblacions: Alòs de
Balaguer (la Noguera) i Alós
d’Àneu (Pallars Sobirà),
pronunciats respectivament amb una o
oberta i una de tancada. És
probablement un nom d’origen preromà.
es troba el cognom Halos

en una moneda ibèrica. 

En
una versió del segle IX d’una
cosmografia grega hi figuren Alosum
i Alosus com a nom de
lloc segons alguns autors, Alós
seria un derivat del cognom llatí Allus.

Alòs
és un noble llinatge català amb
cases pairals al Rosselló, Barcelona
i Berga. Branques d’aquest llinatge
s’estengueren posteriorment per València
i Mallorca.

Els
Alòs del casa de Barcelona i
els de Mallorca que en provenen tenen
per armes: Escut d’argent amb un ós
passant (en actitud de caminar), de
sable sobremuntat per una ala d’atzur.

Quan
Hug de Montcada va entrar a
Roma l’any 1522 els seus soldats
s’oposaren valerosament als que
tractaven de saquejar el Vaticà. Agraïts
els romans feren esculpir les armes i
cognoms dels seus defensors. Entre
aquests hi havia un cavaller de cognom
Alòs.

(documentat l’any 1006)

Del
grec Andros; home, viril. Donà
lloc al nom propi llatí Andreas,
forma que en llatí vulgar es convertí
en Andreus (documentat l’any 1006). 

Cognom
català que s’estengué per València
i Aragó i passà a les Balears, en
emprendre’s la conquesta de Mallorca.

Són
les seves armes: En camper d’atzur, un
pont de tres ulls d’or sobre un riu, i
sota la seva arcada central, tres
roques, d’argent; en el cap, un cap de
rei moro regalimant sang.

Uns
altres diuen: En camper d’argent, un
griu rampant de sable.

Josep
Andreu i Balaguer, obtingué privilegi
de cavaller del Principat de
Catalunya, el 14 de maig de 1728.

Alexandre
Andreu Martí i Carreras assolí
privilegi de ciutadà honrat de
Barcelona el 2 de juliol de 1789.

(913); Baron (917).

Baró,
tant en el sentit d’home noble, senyor
amb drets feudals i títol nobiliari,
com en el d’home d’autoritat o d’índole
viril, ve ja del llatí vulgar, on
sembla resultat de la fusió d’un mot
germànic, baro, home lliure apte per
a les armes, amb el llatí popular baro,
baronis, home brutal o també més
suavitzada l’expressió, home robust. 

Baró
i les seves variants apareixen
documentades en els textos catalans
medievals com nom d’home i de dona.

Baro
(857); Uxar me Baro (909), Barone
(913), Baron (917).

Llinatge
existent a Agramunt, Albatàrrec,
Alcarràs, Algerri, Alp, Arbeca, Artés,
Artesa de Segre, Barcelona, Caldes de
Montbui, Valls, Vila-seca… 

Són
les seves armes: En camper d’argent,
un pal de sinople.

Nom
hebreu, procedent d’adaptacions de
religions de pobles veïns. la forma
primitiva és Bartolomai, fill
de Ptolomeu. En una altra interpretació
se’l pot equiparar a vell
(literalment, abundós en secs o
solcs, de Talmai, solc).

Llinatge
català originari de Berga. Una branca
passà a mallorca. Els de Berga tenen
per armes: En camper d’or, tres faixes
d’atzur, partit d’atzur, amb un grüi
d’or.

Els
de mallorca duen: en camper d’argent,
una muntanya d’atzur, sobremuntada
d’una flor de lis, també d’atzur.

Un
Bartomeu escultor nascut el
segle XIII, representa l’evolució al
gòtic a la Catalunya de les darreries
del segle XIII. Sembla que es forma en
l’ambient artístic de la catedral de
Girona treballant en les obres del
claustre. Se li atribueix la decoració
(1277) del portal major de la catedral
de Tarragona.

Bell-lloc
d’Urgell és el nom d’una vila de la
comarca del Pla d’Urgell. Llinatge
català, valencià i balear, amb casal
principal a Cardedeu, Vallès
Oriental. Té el seu origen en un
cavaller de nom Guibert, que
acompanyà Guifré el Pilós en
les seves conquestes per Catalunya. 

Són
les seves armes: En camper de gules,
tres petxines d’or, ben arrenglerades
lema: "Ab alta cuncta".

Altres
diuen: en camper d’argent, sis
rodelles de gules posades en dos pals.

Encara
uns altres: escut partit d’or i atzur,
amb un castell o cada banda. L’arxiduc
Carles concedí el 18 d’agost de 1707,
el títol de comte de Belloch a Ramon
de Belloch i Macip, el qual des de
1705 era vescomte de Belloch.

(que té el mateix origen que
Berenguer). Belenguer és una
variant formada a València, i Berenguel
és resultat d’una deformació del mot
per metàstesi.

Nom
germànic. Procedeix de Beringar,
ós preparat per a lcombat, o també
de Warangari, llança
protectora. La forma Berenguer
és la més pura catalana. Belenguer
és una variant formada a València.
Llinatge català, Oriünd de França.
Una branca passà a València amb els
exèrcits de Jaume I. Una altra arribà
fins a Portugal i el Brasil.

Són
les seves armes: en camper d’or, una
creu de Sant Antoni, d’atzur partit de
gules, amb un castell d’argent.

Carles
Berenguer de Cucaló i Puertolas,
natural de València, ingressà a
l’ordre de Montesa l’any 1682, Fèlix
Berenguer de Marquina i Fitz-Gralà
natural d’Alacant, provà la seva
noblesa l’any 1754 ingressar en la
‘Real Compañia de Guardias Marinas’.

(930, 936…)

Suposa
un tipus primitiu Bosko, mot
antiquíssim, certament prellatí i
pregermànic, i provinent d’una
llengua indígena d’aquesta zona,
possiblement anterior a l’indoeuropeu.
Significa lloc poblat de molts arbres.
El mot bosc apareix com a primer
element de diversos llinatges
compostos.

Llinatge
català, oriünd de França. Tingué
el casal primitiu a Lleida. una branca
passà a València, però cal
considerar que és un llinatge molt
estès per totes aquestes terres de
llengua catalana.

Els
Bosc de Lleida tenen per armes:
escut d’atzur, sembrat de besants d’or
i, alternant amb ells, flors de lis
del mateix metall.

Els
de València duen: en camper d’atzur,
cinc flors de lis d’or, posades en
creu i en situació de banda.

Dídac
Bosch Soler de Cornellà, natural de
Xixona, ingressà a l’ordre Montse
l’any 1688.

Grafia
aglutinada de cap de vila, que en
llenguatge medieval significava la
part més alta d’una vila, per oposició
a sòl de vila que era la part més
baixa.

Llinatge
existent a Àger, Alòs, Albesa,
Albuixac, Alpens, Arbeca, Avià,
Berga, Calaf, l’Espluga de Francolí,
Gambreny, Isòvol, Monnòver,
Montblanc, Palamós, La Pobla de
Lillet, Vall-llòbrega, Valls…

Els
Capdevila tenen per armes: en camper
d’or, tres faixes d’atzur i quatre
roses de gules interpolades.

Llorenç
i Dídac Capdevila i Cárdenas,
naturals de Cocentaine, ingressaren a
l’ordre de Santiago l’any 1728.
Francesc Capdevila Bru, fou armat
cavaller del Principat de Catalunya el
1777. Josep Anton Capdevila assolí
privilegi de noblesa l’any 1796.

(986). Del llatí claro monte,
‘muntanya clara’. (com el francès
Clermont).

Del
llatí claromonte, muntanya
clara (com el francès Clermont).
Llinatge molt antic de Catalunya.
Dalmau de Claramunt serví el comte de
Barcelona, Borrell, el qual estava
engrescat en trifulques bèl·liques
contra els sarraïns.

A
aquest Claramunt seguirem altres del
mateix cognom que visqueren a
Catalunya, entre ells, Guillem de
Claramunt, que l’any 1139 acompanyà
el comte Ramon Berenguer en algunes de
les seves expedicions. Un altre
Guillem de Claramunt prengué part en
la conquesta de Mallorca.

Alguns
cavallers d’aquest llinatge
s’establiren en terres lleidatanes i
donaren nom al lloc de Claramunt, prop
de Tremp. Un d’ells, Bernat de
Claramunt s’establí posteriorment a
Igualada, prenent també part en el
setge i conquesta de xàtiva.

Els
Claramunt de Tremp tenien per armes:
d’or, amb una muntanya d’atzur, somada
d’una flor de lis del mateix color.

Els
de la ciutat d’Igualada i les seves
branques de València: de gules, amb
la muntanya d’or, somada de la flor de
lis del mateix metall.

Del
substantiu colom (llatí columbus),
nom d’ocell. Segons Vroonen, el cognom
Colom deu haver-se posat a persones en
honor de l’Esperit Sant, però almenys
en el nostre país, no és gaire
probable aquesta interpretació.

Antic
llinatge que apareix ja arrelat a
Catalunya, València, Balears i Aragó,
a començaments del segle XIII.

Podria
procedir de Provença, atès que
Guillem Colom, cavaller provençal
guerrejà amb el rei Jaume I durant la
conquesta de València. Ens diuen les
cròniques que Guillem era tan audaç
i valerós que trobant dormits a
Almonsa dos sentinelles dels sarraïns,
se’ls va carregar a l’esquena com un
pastor ho fa amb dos caps de bestiar,
els conduí campament i els lliurà al
rei.

Les
armes de Guillem Colom eren: De
sinople, amb un colom d’argent en
actitud d’emprendre el vol.

Els
Coloms de Barcelona duien: de gules,
amb un colom d’argent i bordura
camponada d’atzut i argent.

Els
Colom de Mallorca: d’argent, amb un
colom volant, amb una branca d’olivera
de sinople al bosc i per sota, ones
del mar al natural.

són efectes d’una metàstasi de Dalmau.

Nom
procedent de la Dalmàcia,
comarca de l’Adriàtic. Deriva de Dalmatius,
nom de diversos sants dels segles
III-IV.

Llinatge
molt antic a Catalunya. L’any 1072
Ramon Dalmau, bisbe de Roda anà a
Roma per ordre del rei Ramir, per
assolir del Papa la concessió de tots
els delmes (exceptuant-ne les
catedrals, en cada bisbat).

Els
Dalmau, com ja s’ha dit, radicaren
primerament a Catalunya i tingueren
casa pairal a Tortosa. Desprès,
passaren a Aragó, València i
Mallorca, Bernat Dalmau excel·lí per
les seves gestes durant la conquesta
de València.

Alguns
Dalmau utilitzaren Catalunya i Aragó
les següents armes: escut partit; 1r,
d’or, amb tres faixes de gules, i 2n,
de gules, amb una petxina d’or.

Bernat
Dalmau tenia: d’or amb un lleó
rampant de gules, amb vuit petxines
d’or.

De
ferrer, del llatí ferrarius, amb el significat
‘d’aquells qui treballa el ferro’. Un casal català molt
antic s’establí a la vall de la Branya a la garrotxa,
una branca del qual creà un nou casal a Sant Joan de
les Abadesses.

Altres
casals d’aquest llinatge hi hagué a Girona i a Blanes.

Les
nombres branques dels Ferrers esmentats s’establiren a
Falset, Mora la Nova, Riu de cols, Palau de Plegamans i
Palamós. Dels Ferrers de Palamós eixí Sant Vicenç
Ferrer, que assolí un gran prestigi de miracles durant
l’edat mitjana.

Els
Ferrer de la vall de Bianya tingueren per armes:
d’atzur amb una ferradura d’or clavada de sable.

Els
de Sant Joan de les Abadesses: d’atzur, amb un àguila
d’or que aguanta amb l’urpa dreta una ferradura del
mateix metall, i amb l’urpa esquerra un cometa, també
d’or.

(llatí ficta), ‘pedra assenyaladora de límits’.

Deriva
del llatí fonte, amb el mateix significat. Les
formes Fonts i Fons representen el plural del mot. Les
formes Lafont i Alafont són grafies aglutinades de Font
amb l’article la, mentre que les que comencen amb sa, i
també za i ça, ho són de font amb l’article salat sa.

Cognom
d’origen català, que portaren des de temps molt antics
famílies de Catalunya i Mallorca.

Les
armes dels antics Font de Catalunya són: d’atzur amb
una font d’argent amb quatre dolls d’aigua.

Un
casal Font establert a Girona: de gules, amb una font
d’or, acompanyada de vuit besants d’or, quatre a cada
costat i partits en pal. Els Font de Mallorca empraren:
d’or, amb tres faixes d’atzur, carregada la primera amb
tres flors de lis d’or, amb dues la segona i amb una la
tercera.

Ramon
font, cavaller de Lleida, intervingué en la conquesta
de Mallorca amb el rei Jaume I. D’ell es proclamen
descendents les diferents de la família Font
mallorquina.

(any 1275).

(vegeu Gassió, Gació, Gasió, Gassiot, Gaciot com a
derivats de Garcia o diminutius de l’adjectiu antic gas
(=castellà garzo), o procedents del francès garçon,
o del germànic Wazone que hem indicat.

derivat del cognom Gallius.

(any 889), Gondemare, Gauzmore i Godemore
(any 913), Godmar (any 954), Godemari (any
889), Gotmarus (any 898), Godemarus (any
985) i gomar (any 1155).

De
Gaud, nom del semidéu pare de la gent goda. També
podria ser una variant de Gol i Gual.

Gual,
Gol, Gols, Agual: De Wadald, derivat d’un
radical que significa ‘caminar’, ‘passar a gual’, Wadaldus

(949), Vuadaldo (954), Guadallus (973)

és un cas de rotocisme (com Tolrà de Tolsà o com el
mallorquí bisbe de bisbe).

És
un diminutiu de Hug, que al seu torn procedeix de Huguo,
seny. Tingué la casa pairal a Castelló d’Empúries. És
llinatge existent també a Girona, Valls, Reus, Conesa,
Anglesola, Artesa de Segre, Aranyó, Alcora, Castelló,
València, Alacant, Mallorca, etc.

Com
a nom propi d’home, diminutiu de Hug, apareix ja
documentat l’any 1284. les armes que figuren en el
sepulcre dels Huguet a l’església de Castelló d’Empúries
són: d’or, un bou passant, és a dir, en actitud de
caminar.

D’altres
utilitzen: d’or, amb tres xebrons de gules, carregat cada
un d’ells amb tres besants d’argent.

Jaume
Huguet, nascut a Valls l’any 1415 i mort a Barcelona el
1492, fou el darrer gran representant i la culminació de
l’art medieval català.

De
joves del llatí iugarius, fabricant de jous o
llaurador. Segons una llegenda el cognom Joves
deriva de Jove (Júpiter), i té el seu origen en
un cavaller francès, general de les tropes de Carlemany,
que s’anomenava Josels. Travessà els Pirineus i es
presentà a Catalunya, conquerint les places de Castelló
d’Empúries i Girona. Descendents seus arrelaren a Reus,
Tarragona i Altafulla.

D’Altafulla
eren els germans Pere i Antoni Jover. Aquest últim visqué
a València i fou ascendent del màrtir Fra Pere Jover,
religiós mercenari. Pere, el primogènit, es dirigí a la
conquesta de Canàries l’any 1500 i en retornar s’establí
novament a Catalunya.

Altres
Joves s’instal·laren a Copons, Alcoi i Xixona.. 

Les
armes de la casa de Reus: de gules, amb un jou d’argent,
cordat i entrellaçat d’or. Els de Tarragona: escut
quarterat: 1r i 4t, d’atzur, amb el jou d’argent cordat i
entrellaçat d’or; 2n i 3r, de gules, amb vuit besants
d’argent, posats en dos pals.